El 14 d’abril és el Dia Mundial d’aquesta malaltia, que pateixen unes 52.000 persones a l’Estat.

El Chagas, causada pel protozou Trypanosoma cruzi, ha esdevingut un problema de salut mundial arrel de la globalització i dels moviments poblacionals des d’Amèrica Llatina cap a la resta del món. Espanya és el país de la UE amb més casos. Sant Pau ha publicat la primera revisió mundial de les estratègies adoptades pel control de la infecció congènita a la revista "Clinical Microbiology Reviews”.

“Avui, la transmissió vertical o congènita representa un repte cabdal a l’hora de frenar l’expansió del Chagas. El cribratge en embarassades i nadons de mares seropositives és fonamental, ja que aquesta via de transmissió contribueix a l’expansió de la malaltia”, assenyala la Dra. Carme Muñoz, cap clínic del Servei de Microbiologia i responsable de l’Àrea de Parasitologia de l’Hospital de Sant Pau.

De tots els països considerats no endèmics, Espanya és el segon amb més casos de Chagas després dels Estats Units: unes 52.000 persones conviuen amb aquesta malaltia. En aquestes zones no endèmiques, de les possibles vies de transmissió: la congènita o materno-fetal, les transfusions de sang i els trasplantaments d’òrgans, la congènita és, sens dubte, la més freqüent.

A Espanya, des del 2005 tots els bancs de sang fan cribratge serològic (RD1088/2005). També es recomana en les donacions de sang de cordó umbilical i en els trasplantaments d’òrgans. En aquesta darrer cas, els protocols d’actuació han estat consensuats pel “Grupo de Estudio de la Infección en el Trasplante” (GESITRA) y la Organización Nacional de Trasplante (ONT).

Però “només comunitats autònomes com Catalunya, la Comunitat Valenciana i Galícia, tenen protocols oficials d’actuació pel diagnòstic del Chagas congènit. En la resta, el cribratge depèn de la decisió dels professionals sanitaris”. A la resta de països, endèmics i no endèmics, “no hi ha un consens universal i caldria que el protocol de seguiment de les mares i dels nadons fos el més homogeni possible, perquè les diferents estratègies dificulten el maneig de la malaltia”.

“Si la criatura nascuda d’una mare seropositiva per Chagas es tracta dins el seu primer any de vida, la malaltia no es cronificarà”. El tractament en la fase aguda de la infecció té una eficàcia superior al 80%, arribant al 100% si s’inicia durant els primers 12 mesos de vida. A mesura que va passant el temps aquesta eficàcia va disminuint, sent aproximadament del 50% en la fase crònica.

També és clau iniciar el tractament en dones seropositives abans de quedar-se embarassades, per intentar reduir o eliminar la parasitèmia durant la gestació i, per tant, el risc de transmissió congènita. “Així mateix, controlar l’entorn familiar de la dona gestant seropositiva és rellevant perquè, si abans ha tingut altres fills, es durà a terme un estudi serològic en els germans i la resta de la família i es podrà iniciar un tractament si es precisa”. Un gran avenç ha estat que el cribratge de la serologia del Chagas ha arribat a l’Atenció Primària, on hi ha una formació permanent en aquest sentit.

Les persones amb Chagas poden no tenir cap símptoma durant molts anys o fins i tot mai, però al voltant del 30% dels casos evolucionaran cap a una forma crònica, desenvolupant problemes cardíacs (entre el 20% i el 30% dels malalts) o digestius (entre el 10% i el 15% dels pacients) que dificulten seriosament la seva vida i que poden arribar a causar-los la mort.

Durant molt temps el Chagas es focalitzava en zones endèmiques rurals pobres d’Amèrica Llatina, transmetent-se mitjançant insectes redúvids triatòmids, comunament coneguts com a xinxes. Però la seva epidemiologia ha anat canviant, esdevenint més periurbana, urbana i internacional com a conseqüència de la migració.

La transmissió congènita és un dels principals reptes per a les zones endèmiques, però sobretot per a les zones no endèmiques. És el cas d’Espanya.