Causes multifactorials, rebuig inicial, un ampli ventall de  conseqüències, tractament biopsicosocial, superació, suport familiar... tots aquesta i molts elements més formen part dels TCA, una malaltia mental greu. És la que té la major mortalitat en aquest àmbit, però es cura en el 70% dels casos. Tots aquests temes i molt més s’ha tractat al Sant Pau Talks “Quan menjar fa por. Els trastorns de la conducta alimentària més enllà de la imatge”.

Els TCA, una malaltia mental que requereix un abordatge biopsicosocial

“Em segueix sorprenent que una malaltia mental sigui tan antinatural, que puguis a arribar a morir d’inanició o de tants vòmits que se’t para el cor, per una por a guanyar pes. Com pot ser que el cervell faci això?”, diu la Dra. Mar Carceller, responsable de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de Sant Pau. “És una malaltia mental on la persona no decideix no menjar, o que vomita perquè vol estar prima, sinó al contrari. La persona no té la voluntarietat de fer això”.

Les causes del TCA són múltiples i complexes. “Hi ha factors biològics: hi ha una predisposició genètica que pot augmentar el risc de desenvolupar un TCA. També hi ha factors psicològics, determinats trets de personalitat -com el perfeccionisme, la necessitat de control o la desregulació de les emocions”, explica el Dr. Narcís Cardoner, director del Servei de Psiquiatria de Sant Pau. “I factors socials i culturals, “la necessitat de seguir un ideal de bellesa, d’estar prim”.

Per això, el model de treball de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de Sant Pau és, a més de multidisciplinari, biopsicosocial. És a dir, que abasta els 3 vessants: biològic, psicològic i social. La Unitat i l’Hospital de Dia de TCA es van crear el 1999 per atendre persones adultes i, actualment, l’Hospital de Sant Pau fa unes 430 primeres visites anuals i, a nivell global, unes 1.800. L’any 2015 rebia 200 derivacions i avui quasi 450. Un 40% dels pacients tenen més de 35 anys. Fins i tot hi ha una pacient amb 74 anys que porta 58 anys amb un TCA i està en tractament.

En les darreres dècades hi ha hagut un augment dels TCA, sobretot de l’anorèxia nerviosa i la bulímia i també de l’afartament, “l’emotional eating” i els quadres no especificats, com la bulianorèxia. “Ara a totes les classes de l’ESO o el Batxillerat hi ha 1 o 2 persones amb TCA, quan als anys 90, per exemple, hi havia 1 o 2 casos a tota l’escola”, segons el Dr. José Soriano, psiquiatre coordinador de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de Sant Pau .

“Quan menjar fa por. Els trastorns de la conducta alimentària més enllà de la imatge” forma part d’un cicle de conferències que l’Hospital de Sant Pau organitza com a fòrum de difusió i debat obert a la ciutadania sobre malalties i temes de salut clau amb experts de renom i l’experiència i visió dels pacients i les seves famílies amb un enfocament dinàmic i interactiu, dins l’eix estratègic #MésComunitat. Aquesta quarta conferència ha comptat amb l’ex pilot Àlex Crivillé i la seva filla Maria Crivillé, la cantant Paula Valls, autora del disc “Començar de nou” sobre la seva recuperació de l’anorèxia, i la Dra. Mar Carceller, responsable de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de Sant Pau. Cristina Puig, periodista i cap de Continguts Estratègics de Sant Pau, ha moderat la trobada i, al final, s’ha projectat el documental “L’Emma vol viure”.

Trastorns que poden aparèixer a qualsevol edat

Els TCA poden aparèixer a qualsevol edat, tot i que hi ha un pic a l’adolescència, sobretot en el cas de l’anorèxia. “És quan el cos canvia, quan comença a haver-hi més pressió social, quan la persona es vol sentir integrada...”, explica la Dra. Cristina Carmona, psicòloga de la Unitat de TCA de Sant Pau. “La bulímia sol aparèixer més tard, dels 20 als 30 anys, però també en nenes de 12 anys i en dones de 60. I en el trastorn per afartaments, el pic més gran és entre cap als 30 o 40 anys”.

La Maria Crivillé ha explicat que el moment clau va ser un canvi d’escola i l’assetjament. “Va començar amb un ‘Maria, estàs gorda’, i el comportament dels companys. Si el problema era que estava gorda, doncs perdent pes s’acabaria l’assetjament”. Primer va ser anorèxia i després la bulímia. A casa no va dir mai res, perquè no era conscient que estava malaltia i no havia sentit a parlar dels TCA. Al principi va rebutjar el diagnòstic i “estava molt enfada amb la mare i el metge”.

El TCA de la Paula Valls, qui ha interpretat la cançó PV_01 en un dels moments més emotius de l’acte, va debutar en plena pandèmia, en quedar-se sense feina. “Vaig perdre el control. Tinc una personalitat obsessiva que va passar de la música al menjar”. Segons la Dra. Carceller és un dels factors de risc, entre molts. La Paula no menjava i sempre hi havia alguna excusa: “el TCA viu amb la mentida”. Va batejar el seu TCA com a Filomena.

La Maria va estar ingressada i la Paula a Hospital de Dia. El tractament dels TCA és, majoritàriament, ambulatori. “Tractem un trastorn mental que afecta tota la vida del pacient i és on has de funcionar bé”, segons la Dra. Carceller. És clau que els pacients es mantinguin integrats en el seu entorn comunitari. “Pots fer-ho molt bé durant l’ingrés o a l’Hospital de Dia, però si no ets capaç d’extrapolar això a la teva vida diària, realment no estaràs curat”. A més, hi ha els grups ambulatoris, amb els pacients i els familiars, i grups de manteniment, on s’allarga el seguiment del pacient fins a un any. L’Hospital de Dia tracta els pacients més greus o que ambulatòriament no han pogut fer el tractament, que necessiten més contenció o que no tenen un entorn familiar.

Fa uns anys el criteri d’alta per als pacients amb un TCA era arribar a un IMC de 18,5. “Això no serveix de res”, diu la Dra. Carceller. “A Sant Pau no som pes centristes. Fins que no arribes al teu pes genètic el cervell no desconnecta el mecanisme del TCA. Diem que arribaràs al pes que hagis d’arribar. Cadascú té la seva genètica i canviar el pes genètic és com voler canviar la talla de peu”.

La Dra. Carmona afirma que la família és fonamental i, de fet, “a Sant Pau ens agrada molt treballar amb els familiars. Per dos motius. El primer, perquè pateixen molt i els volem aportar aquesta atenció i ajuda que necessiten. I, el segon i més clar, perquè són un pilar clau en la recuperació, un recurs cabdal. També els ajuda a entendre el TCA i podem donar-los pautes de com gestionar-lo. Amb ells les millores s’acceleren molt i es mantenen en el temps”.

L’Àlex Crivillé, pare de la Maria, “no sabia si era culpa nostra i va ser molt complicat arribar-ho a entendre. I fins i tot ara no l’acabo d’entendre i sempre convius amb l’ai, ai”. El sentiment de culpa dels pares és molt alt. Tot i que “ens ajuden molt i que el TCA es cura, però depèn del pacient”, afirma la Dra. Carceller. La Lluïsa, mare de la Paula, pensava “què he fet malament, què se m’ha escapat... et lleves a les nits plorant d’impotència”. Ambdues famílies van rebre suport psicològic.

A més, els experts assenyalen que a més temps de malaltia no tractada, més complicacions, més resistències, més seqüeles al llarg termini. I és molt complicat un pacient que al principi no vol tractar-se. Les conseqüències dels TCA poden ser múltiples a nivell físic: desnutrició amb repercussions cardiovasculars o renals, per exemple, osteoporosis, alteracions ginecològiques com l’amenorrea, que en casos extrems poden comportar un risc vital i en ocasions causar la mort. També a nivell mental poden desenvolupar depressió, ansietat, també és freqüent la presència de trastorns de tipus obsessiu. I conductes de tipus lesiu i suïcides. Les conseqüències en l’àmbit social són principalment l’aïllament, el rendiment acadèmic i laboral...